No disposes del plug-in de Flash necessari per visualitzar aquesta pel·lícula. Pots baixar-lo
a Adobe.com

Transcripció del contingut del vídeo FOTOHISTÒRIES, projecte educatiu entorn la fotografia documental

Durant els tallers de Fotohistòries, els alumnes observen i comenten les obres premiades i becades a FotoPres "la Caixa" 09.

També debaten sobre el fotoperiodisme i el poder de les imatges.

A continuació us oferim un fragment d'una sessió amb alumnes de 2n de batxillerat de l'IES XXV Olimpíada de Barcelona.

• Què us ha semblat?

  - És surrealista, jo crec. Perquè és curiós, estàs en… tot desert, i de sobte et fiquen un anunci gegant, tot d'aigua. Fins i tot fa gràcia, perquè dius: com pot ser, això? No té cap sentit.

• Per què val la pena fer un reportatge així?

  • - Perquè també és la realitat.

  • - Sí.

• Decadent.

  • - Decadent, no.

  • - I fins i tot patètic.

• - M'ha semblat una versió menys perfecte del que sol mostrar-se com…perfecte. Quan veiem fotos d'una gala o així, veiem tothom ben vestit, tot ben posat… Però en canvi aquí, la copa trencada, la dona aquella que està amb un mechero de 75 cèntims al costat i tota plena de joies…

• - Clar, aquí estàs veient la realitat des del punt de vista del fotògraf, però si jo, per exemple, anés a fer un reportatge quan està ple, o en la seva època apoteòsica, evidentment tindries una altra visió d'això.

• el punt de vista

  • - Fa falta mirar-nos-ho des d'un altre punt, no des del punt que ens ho mirem sempre: "ah, mira, sí, això està aquí com cada dia", sinó des del punt "això està aquí perquè ha estat aquí, o perquè va estar aquí".

  • - El fotògraf és el que et guia la reflexió, perquè és molt difícil ficar-se davant d'una cosa i… És que ho fas, amb el punt de vista ja estàs donant una opinió.

• Les imatges que ens vénen d'allà són aquestes?

  • - No.

  • - Bé, jo sabia que molts dies els nens no poden ni anar a l'escola, ni els pares sortir a comprar, perquè tinc família allà. Però no… És que en absolut m'ho imaginava així, la veritat.

• Quin criteri fotogràfic creieu que ha utilitzat aquesta fotògrafa?

  • - Més artística potser que periodística. Bé, periodística alhora, però ara no es poden limitar a fer fotografia periodística, perquè això ho pot fer tothom. Suposo que per això, a part de periodística, han de començar a buscar el punt artístic, els clars i obscurs i coses d'aquestes.

  • - Les restes de la guerra... absolutament integrades al Líban! Per a la gent és com una cosa normal, ja!

  • - Aquesta [fotografia] és la que m'ha semblat més... Això que hem dit de la psicologia, com estan acostumats a viure amb això i com s'ha convertit en la seva forma de vida, el seu joc.

  • - Saben que ho hauran de fer potser en el futur, i estan preparant-se, entre els jocs, i això…

  • - Bé, és molt… Són molt crues, molt directes.

• La realitat, no?

  • - Molta gent pot pensar que és molt dur o el que sigui, però és que no t'estan enganyat de res.

  • - I l'expressió del nen aquest?

  • - De terror…

  • - Són moments de conflicte total.

  • - És com molt objectiu, de dir "bé, està passant això i jo faig una foto"… S'ha de tenir, no sé…

  • - Amb sang freda…

  • - Sí.

• primer la fotografia?

  • - En el moment que tens la càmera al davant i estàs veient el nen, dir: "faig la foto o em llenço allà davant?".

  • - És una decisió que sembla una tonteria, però em sembla molt… Vull dir, s'ha de tenir coratge per dir: "no, primer faig la foto".

  • - És que, si vol ajudar el nen, potser ell també es veu ficat en el problema i potser… No sé, és que en aquells moments tampoc no saps!

  • - Jo crec que la càmera és la millor opció que tenia, la veritat. Perquè jo crec que, fent la fotografia, el que ha fet és mostrar a milions de persones el que està passant, i potser els milions de persones aquestes podran ajudar més que no pas ell sol contra tots els guàrdies, la veritat.

• Quines situacions ens mostra [la fotògrafa] de la vida dels khusra?

  • - La part alegre, no? El ball , i bé…, que els fan servir com a espectacle.

  • - Sí, bé, una mica la imatge que donen és com…, com una mica apartats, potser. No estan… Sempre que surten altres persones a la foto que no són transsexuals, estan com distants i mirant-los, no estan integrats, diria jo. Divertits, però…

  • - Sé que a tot arreu pot haver-hi homes que vulguin sentir-se dones. Però el que se'm fa curiós és que a llocs així la gent ho intenti complir. Vull dir, en el món occidental, per exemple aquí, és fàcil que tampoc et discriminin tant. A veure, també hi ha discriminació, però no es pot comparar. Allà no només els discriminarien per ser transsexuals, sinó pel fet de "ser dones".

  • - Bé, jo crec que ells són més que les dones. Que, encara que se'ls veu apartats, igualment no es veuen igual que les dones. Per tant, ells sempre com si estiguessin per davant, encara que vagin com elles.

• És dur aquest, eh?

  • - Bé, un cop més és la realitat, encara que no vulguem acceptar-ho o…

  • - Una visió més de veure com ara en el món que estem, amb tanta tecnologia, tants avenços que hem fet, en drets humans encara hi hagin aquestes atrocitats i barbaritats. Sí, la vida és molt maca aquí, però està passant això allà, saps? Si encara no ho volem entendre, o no les voleu mirar perquè són molt dures… No, mira-les, és el que està passant, saps?

• Hi ha un punt d'esperança, en aquest reportatge?

  • - Jo crec que de resignació, més aviat.

  • - En part sí que hi veig un punt d'esperança perquè el fet que s'estiguin mostrant, el fet que estiguin desafiant el que era el càstig... Perquè el càstig en si no era només que et desfiguressin la cara, sinó la por que sentirien de mostrar-se, l'haver d'anar sempre amagades. I aquí, en canvi, s'han mostrat. Vull dir que estan donant un pas endavant, estan dient: "aquest càstig no et serveix de molt, perquè jo em seguiré mostrant, seguiré sent jo".

• hi ha un límit per publicar?

  • - No, no hi ha límit.

  • - Jo crec que no.

  • - Hi ha algú que pensi que sí, que hi ha un límit?

  • - Els sentiments de la persona. Perquè l'home aquest que li estan trepitjant la cara, jo crec que és…com una humiliació.

  • - Jo entenc això que la sensibilitat de l'espectador es pugui sentir ferida, que hi hagi nens veient la tele i… Però trobo que això s'utilitza com a excusa per manipular, i llavors trobo que anem d'un extrem a l'altre i jo, per escollir extrems, prefereixo el d'ensenyar-ho tot i que un es faci responsable de… És a dir, que quan vagi a agafar un diari digui: "vaig a agafar un diari i vaig a assabentar-me del que passa".

• una imatge pot canviar el món?

  • - No canviar-lo, però pots fer que la gent pensi i digui " vaig a actuar", no?

  • - A partir de veure això, dir: "com pot ser que estigui passant això?".

A partir del 23 de desembre podreu veure els reportatges seleccionats entre tots els grups participants a Fotohistòries.